ELS FETS
Volia convèncer-me que no ho havia sentit bé, que aquella proposició no m'havia estat feta, que en un indret o altre s'havia produït una confusió, hi havia hagut un error de paraules... Però era inútil, ella ho havia dit ben clar: matar-lo.
Matar-lo. Una vida amb la Juna a canvi d'una altra vida, d'un vell egoista i mesquí com ella havia dit. D’ algú que no coneixia, que no m'havia fet res...
LA RECERCA
La mà s’alçà i va caure de nou perquè la galta empal•lidís abans d’encendre’s com una rosella.
– No, Xavier!... Jo volia...
- Què, volies?
- No vaig poder venir, ell... Em va amenaçar.
Li agafava el braç, vaig retorçar-l'hi i ella es queixà de nou.
- La veritat! Ho vau combinar entre tots dos, vau... Com us en devíeu riure, oi? Un infeliç...
- No, t'ho juro... Jo et vull a tu, Xavier!
L'altra mà la bufetejà per tercera vegada. Quan vaig parlar de nou em sentia els llavis grossos, desproporcionats, plens d'una saliva espessa que gairebé no em deixava confegir les paraules.
- La veritat o et faig malbé!
- Mi va obligar, jo...
- Us havíeu de casar?
- Xavier...
- Us havíeu de casar?
- Sí.
LES EXPLICACIONS
M'havia enredat fins al final. Mai no havia dit una veritat... Vaig alçar les mans emmanillades per reposar-hi el cap. L'altre, el vaig va picar-se les cuixes, divertit, i esclafí:
- No ho sabia!
Perquè ho vaig fer? No ho sé. Però d'una manera o altra m'havia de desfogar. Per això, vaig escopir-li:
- Malparit!
La mà, ràpida i dura, em pegà la cara i l'anell que duia em partí el llavi. La boca se m'omplí de sang.
Encara la hi tinc.
